Gràcies.  Gràcies de tot cor.
De no haver estat per vosaltres no estariem vivint els moments més feliços de les nostres vides.
Fa gairebé un any, estava veient un reportatge que us feien a “Els matins de TV·3” i em va sorprendre la confiança que em va inspirar la vostra iniciativa.
Em vaig inscriure aquell mateix dia, tot plegat semblava prou seriós i interessant.

Els nostres perfils ens van cridar l’atenció, les fotografies van ajudar i les hores i hores de converses on-line van enamorar-nos sense haver-nos ni vist. Estavem morts de por, ens hauriem de conèixer algun dia però, i si es perdia la màgia?
 Ho havíem de fer i així va ser.

El dia que ens vàrem conèixer vam saber que erem l’un per a l’altre. Ja estava tot dit. Ens va acabar d’enamorar la veu, la mirada i el contacte de les nostres mans.

Els dos erem conscients del què voliem i ho varem trobar. I des d’aleshores som inseparables.  Mai hem estat tan bé a la vida, vivim junts i hem format una nova família.

I us donem les gràcies, en veu alta, en moltes ocasions. A vosaltres.
I ara només queda que us les donem directament:

Gràcies a vosaltres sóc la dona més feliç de món.

GRÀCIES !!!  per què sense vosaltres no ens haguessin conegut a la vida!

En parlem sovint de la vostra col.laboració i us "recomanem" sempre que ho creiem oportú. L'experiència no podria haver estat més positiva.

Gràcies a vosaltres sóc la dona més feliç de món.

MOLTES GRÀCIES!

Olga & Jordi

---

La nostra història va començar el 10 d'agost de 2007. Vaig rebre un missatge que des del primer moment em va semblar diferent a tots els altres. Vaig contestar-lo de seguida i ell també ho va fer, però vaig tenir la mala sort que va caure un llamp al pati de casa meva i durant alguns dies no ens vam poder escriure.
 
El dia que em van arreglar la línia telefònica el primer que vaig fer va ser escriure-li. Em semblava una persona molt sincera. En aquells moments m'escrivia amb altres, però sense adonar-me'n vaig deixar-los de banda. Sense conèixer-lo, quan rebia un correu seu ja em bategava el cor.
 
En un dels correus em va demanar el telèfon i l'11 de setembre em va trucar per quedar i prendre un cafè. Em va agradar la seva veu i la manera com em va dir per veure'ns. Va arribar el dia 14 a la tarda i ens vam conèixer en persona. Vam fer un cafè i després vam anar a sopar a un restaurant.
 
Eren quarts d'una de la matinada i me n'adonava que estava la mar de bé parlant amb un home que coneixia ben poc. Quan ens vam acomiadar em va dir de quedar un altre cop i així va començar la nostra història d'amor.
 
A mesura que la nostra relació avançava i que estàvem segurs d'estimar-nos, l'única cosa que ens preocupava era si els nostres fills ho acceptarien o no. Hem tingut molta sort. Tot ha anat més bé del que pensàvem. Sempre he cregut que si els fills veuen feliços els pares les coses són més senzilles. O simplement és que tenim uns fills fantàstics.
 
No sabem quan podrem viure junts, però sabem que ens estimem i això fa que siguem feliços i que gaudim del que tenim.
 
Ahir vam passar el nostre segon dia de Sant Jordi junts. Vam dinar al restaurant que vam sopar per primer cop, vam passejar pel passeig de Gràcia, la Rambla... agafats de la mà, abraçant-nos i fent-nos petons.
 
Quan ens acomiadàvem, ell em va dir quin era el seu desig: que sempre semblem amants. Jo també ho desitjo.
 
Tant ell com jo estem molt agraïts al quedemonline.
 
Moltes gràcies.

Marta

---

Benvolguts Joan i Mariola,

El meu cas ha estat una mica rar... m'agradaria fer-vos-en cinc cèntims. Resulta que jo mai havia cregut en aquests sistemes per a conèixer gent, que m'agrada mirar als ulls de la persona amb qui parlo.

Un dia una amiga meva em va comentar l'existència de la vostra web, jo vaig sentir curiositat i vaig crear un perfil, que no s'ajustava exactament a la realitat (diquem que em vaig atribuir uns quants quilets de més per a espantar), només per entrar i veure en què consistia. Vaig rebre uns quants "t'he vist", vaig xatejar amb alguns nois.... tot força irrellevant. Fins que un dia, al cap de molt temps de no entrar a la vostra web, vaig entrar al meu messenger i em va convidar al xat un nom que ja ni recordava.Era algú amb qui havia xatejat una vegada a través del "Quedem" i em diu: "Qui ets? És que estava fent neteja d'adreces al messenger i t'anava a esborrar".

A partir d'aquí va començar una conversa que va resultar molt agradable i vem quedar per anar a fer un cafè.... del cafè en va sortir una cita... i d'aquesta una altra.... i la meva vida va donar un tomb de 180º: ens vam enamorar fins al moll de l'os, com encara no ens havia passat mai.

Bé, la qüestió és que gràcies a la vostra inciativa he trobat l'home de la meva vida, estem vivint junts i ens casarem el 15 de març del 2008, tot plegat em fa moltíssima il·lusió!!

Moltes gràcies!!

Xenia